Assassins al metro

Aquell tipus pujava les escales mecàniques davant meu, a poc a poc, sense compartir les meves urgències per agafar el següent metro. A la nostra dreta romanien immòbils en ascendent filera els que no tenien pressa aquelles primerenques hores del matí. Jo en canvi seguia la massa lenta estela d’un abric llarg i gris. En arribar a l’andana el tren abandonava la estació i no vaig poder evitar llençar una mirada plena de frustració i ràbia cap aquell individu.

Ell, impassible i ignorant de la meva minúscula tragèdia mirava a una banda i altra per, al cap d’un moment, canviar d’actitud i moure’s fins a, al menys a mi m’ho semblà, amagar-se darrere meu. Incòmode per la situació vaig sentir la necessitat de cridar-li l’atenció i em vaig girar cap a ell per encarar-m’hi quan vaig copsar, sota el seu llarg abric, el que a mi em va semblar un rifle. Espantant, vaig retrocedir tot obrint els braços buscant fugir d’allò que ningú més a l’andana semblava haver vist. Incapaç d’articular ni un sol mot, la meva boca oberta semblava la d’un peix fora de l’aigua, els meus braços les aspes d’un molí de vent i les meves cames maldaven per mantenir-me dret i allunyar-me d’aquell perill. L’home començava a aixecar el rifle amb intenció d’apuntar en la meva direcció i va ser llavors que em mirà als ulls. Portava ulleres de sol, els cabells molt rossos i molt curts i unes faccions dures que em feren pensar en algú de l’Europa de l’Est.

Jo continuava retrocedint en direcció a les escales, donant involuntàriament cops i empentes a qui trobava en el meu camí. Uns em dirigien improperis i insults i altres em miraven encuriosits per la meva actitud poc assenyada i impròpia d’un ciutadà educat. En canvi cap d’ells mirà cap al tipus de l’abric llarg i gris, cabells rossos i ulleres de sol. Gairebé havia completat el gir que m’havia de permetre dirigir-me amb més celeritat cap a la sortida quan vaig topar violentament amb algú que es trobava al bell mig, vestit amb un abric llarg i gris i ulleres de sol. I va ser llavors que em vaig adonar que n’eren molts a l’andana que duien abric llarg i gris i ulleres de sol que també ells semblaven portar un rifle amagat sota l’abric. Em vaig desplomar a terra perdent així tota esperança de fugir i en un últim i desesperat intent de salvar la vida em vaig arrossegar de cul cap a la paret de l’andana.

Al contrari de com havia sentit a dir tantes vegades, no vaig veure la meva vida desfilar davant dels meus ulls, clar indicatiu de la fi de la meva existència, però en canvi si que vaig veure com una vintena de persones vestides amb abrics llargs i grisos i ulleres de sol es giraven tots de cop de cara a les vies del metro, traient una vara de fusta de sota l’abric i començant a fer una seqüència sincronitzada de moviments al ritme de la musica que arribava dels altaveus de l’andana. Embadalit, vaig buscar amb la mirada el meu agressor i vaig veure clarament que el que jo havia pres per un rifle no era altre cosa que un bastó, com el que els altres ballarins utilitzaven en aquella sorprenent coreografia que durà poc més de dos minuts.

Un cop la musica cessà, els ballarins cridaren i s’abraçaren amb joia i l’improvisat i el sorprès públic aplaudí amb entusiasme. Poc després un tren arribà, en pocs segons la estació es buidà i jo vaig romandre assegut a un racó, massa avergonyit encara com per aixecar-me i tornar a casa a canviar-me els calçotets.