En Pol mai havia cregut en mèdiums, espiritistes ni endevinadors. De fet, els detestava. Sempre li havien semblat estafadors que amagaven certes habilitats que feien servir per fer creure que parlaven amb els morts o que endevinaven el futur.
Però farà prop d'un any una amiga, la Sara, li va regalar pel seu aniversari una sessió a la consulta de Madame Petit. El Pol va protestar enèrgicament durant una bona estona fins que es va adonar que no era gens educat criticar un regal d'aquella manera i va acabar acceptant abans que la Sara l’engegués a pastar fang.
Madame Petit era la mèdium més famosa del moment, una habitual a la televisió. Hi organitzava uns saraus considerables vestida de gitana hongaresa, acompanyada de música molt alta i cridant molt. Això sí, totes les seves prediccions, ja fossin el resultat d'un partit de futbol o unes eleccions, l'adveniment d'una crisi econòmica o sanitària o el divorci d'uns famosos, tot acabava per complir-se.
La mèdium esperava a en Pol a la porta de la consulta. Vestida amb jaqueta, falda de tub i talons alts, gairebé no la va reconèixer. Es van saludar molt formalment i el va convidar a seure. El despatx no era gens com se l'esperava i podria haver estat perfectament el d’un advocat o un gestor excepte que no tenia cap estanteria amb llibres, només una taula amb un ordinador i algunes cadires. Sense cap dels escarafalls que habitualment utilitzava a la televisió, la mèdium va explicar que no feia prediccions a la carta, que no li respondria a preguntes específiques sobre amor, feina o diners sinó que miraria en el seu futur proper i li explicaria els fets rellevants que hi veiés. “Com de proper?” “Depén. Normalment no més enllà de tres mesos. Més enllà el futur acostuma a difuminar-se i resulta poc segur”.
En Pol va acceptar les condicions i explicacions com si cregués en tot allò. Madame Petit va seure i es va posar a trastejar al seu ordinador sense que en Pol pogués veure què hi feia. Va pensar que el devia enfocar amb la càmera, car li va demanar que canviés lleugerament de posició. Durant uns minuts que se li van fer molt llargs, la va veure teclejar i clicar amb el ratolí mentre feia sorolls d'acceptació o de sorpresa, fins que va dir "aquí, en efecte, això", va trastejar una mica més i finalment va dir "molt bé, suficient".
Va pensar que Madame Petit li estava seguint la petja digital, però no hi havia tant sobre ell a Internet com per dedicar tant de temps. I com que no li havia explicat res sobre ell, estava convençut que Madame Petit faria veure que, en realitat, sabia d’ell pel que la Sara li hauria explicat més que pel que hagués pogut trobar a Internet. Per això es va deixar bocabadat quan li va fer un resum tan acurat del seu passat. No li va dir tot, però tot el que li va dir era sorprenentment precís.
Quan va acabar amb el passat, no va esperar cap mena de confirmació. Només es va aixecar, va voltar la taula, va seure a la cadira just al costat d’en Pol i, mirant-lo fixament als ulls, li va dir: “Aquesta tarda et confirmaran el viatge de feina que has de fer la setmana vinent. En el viatge de tornada seuràs al costat d'algú i, fins allà on puc veure en el teu futur, et puc dir que començaràs una relació amb aquesta persona”.
I es va complir! Quan ja portava dos mesos de relació, en Pol va decidir visitar-la de nou i ho ha anat fent cada dos mesos des de llavors. Cada cop li comunica una sola cosa, però sempre resulta ser molt important i sempre encertada. En poc menys d'un any, ha estat capaç de predir amb encert un canvi de feina, un viatge sorpresa i una petició de matrimoni.
Però la darrera visita d’en Pol va ser diferent. Tot anava com sempre amb Madame Petit furgant en el futur amb l'ajut de l'ordinador, però aquest cop es va aturar molt aviat i es va posar dreta amb la cara desencaixada. Va mirar cap al carrer per la finestra i, de nou, a la pantalla de l'ordinador. Va mormolar “dotze i deu”, però al rellotge d’en Pol només eren les dotze i cinc. Llavors, amb veu severa, va dir: “Ara sortiré del despatx durant uns minuts. És molt important que et quedis aquí fins que jo torni.” I, sense esperar que li respongués, va marxar.
Desconcertat, en Pol va romandre assegut uns minuts al cap dels quals va sentir la necessitat de moure les cames. Es va acostar a la finestra i va fer una llambregada cap a l'ordinador just per veure com la pantalla entrava en estalvi d'energia. Va dubtar fer res per tornar a activar la pantalla quan, de sobte, des del carrer, va arribar un gran terrabastall de cotxes frenant i xocant. Des de la finestra va veure dos cotxes encastats un contra l’altre i, a la vorera, Madame Petit de genolls abraçant una nena petita que plorava desconsolada. Al cap de poc, una dona s'ajupia al seu costat i abraçava la nena. Madame Petit es va posar dreta i va mirar cap a la finestra on es va trobar amb la mirada d’en Pol.
Com un llampec, la vident va arrencar a córrer cap a l’edifici mentre que en Pol es girava cap a l'ordinador i tocava el ratolí. La pantalla es va il·luminar i va mostrar un vídeo en pausa. A la cantonada de la imatge, un rellotge marcava “12:10”. Al centre, dos cotxes encastats l’un contra l’altre. Al terra, una persona vestida exactament igual que en Pol sobre una gran bassa de sang. Al costat d’en Pol, una nena petita que plorava desconsolada.
Madame Petit va entrar al despatx just en el moment que en Pol mirava el seu rellotge i les agulles es movien per marcar les dotze i onze minuts.
