Sempre que podia

De vegades, en acabar la jornada laboral, baixava del tren i el deixava marxar. Llavors baixava a les vies i es posava a caminar fins a l'entrada del túnel, uns dos quilometres cap al sud, i tornava. Sabia que, per aquella via i a aquella hora, no en passaria cap més tren fins al cap d'una hora llarga.

Caminava entre els rails d’acer del carril esquerre, posant els peus només als travessers de fusta, evitant trepitjar la grava. Les primeres passes les feia sempre amb la mirada pendent de la distancia entre els travessers i concentrat en mantenir l’equilibri del cos. Al cap de poc, el ritme esdevenia intuïtiu i podia aixecar els ulls i seguir amb la mirada com els rails avançaven fins a l’infinit. Per quan arribava al túnel la respiració s’havia fet profunda i constant, la tensió de les espatlles havia disminuït considerablement i al rostre gairebé es podia apreciar un esbós de somriure.

Era la seva manera d’esborrar del cap les imatges de la feina. Com a policia de la brigada científica, la majoria dels dies es dedicava a cercar empremtes digitals o analitzar ADN. Però molts cops havia de treballar amb cossos sense vida, de vegades víctimes d’autèntiques atrocitats. Eren aquells dies en que cercava la pau entre l’acer i la fusta, amb la vida equilibrada entre línies paral·leles que el duien fins a l’infinit.

I la seva teràpia particular li va funcionar durant molt de temps, fins que un dia va haver de treballar entre aquelles mateixes vies, inspeccionant restes humanes entre rails i travesseres, fragments de les víctimes d’un atropellament massiu una revetlla de Sant Joan.