La senyora Maria veié arribar la seva filla Rosa des de la finestra. Portava els cabells xops de pluja, el cap cot refugiant els seus ulls de l’aigua que queia incessantment des de feia hores. Arrossegava la pesant maleta sense rodes plena de somnis trencats, esperances perdudes i alguns objectes personals que salvà del naufragi d’un matrimoni errat. Tornava de nou a la seva antiga casa, amb els pares, després d’abandonar un mascle orgullós, prou egoista i massa autoritari.
Baixà a rebre-la al carrer tan de pressa com les seves velles cames i el fatigat ascensor li permeteren. Quan eixia per la porta veié la Rosa a l’altra banda del carrer esperant que un autobús li obris les aigües del seu particular Mar Roig. Un cop a la porta s’abraçaren sense paraules sota un paraigua de complicitat i agafades de la mà pujaren al pis amb llà grimes disfressades de gotes de pluja.
I en entrar a casa sentiren la flaira de tabac, el televisor anunciant la fi d’alguna primera part i la veu de l’home de la casa proclamant a crits que la seva dona mai va tenir el coratge o la convicció de deixar el dropo del seu marit.
