• Quim Gómez

Una de tapes

Updated: May 28, 2020

Per ell era habitual tenir por. Una por innata, irremeiable i tal vegada irreflexiva que l’acompanyava arreu. Encara que aquell dia no era així. Aquell dia tenia motius genuïns i universals per tenir por. Tenia por de ser descobert, de que algú se n’adonés que aquell no era el seu lloc, de que se li acabés el temps i no trobés el que buscava, de perdre-ho tot. No sabia cóm havia tingut el valor d’arriscar-ho tot d’aquella manera deixant la seva fragilitat emocional al descobert i esdevenint l’ésser més vulnerable del mon.

En qualsevol cas era allà i amagar-se dins la seva closca, com ja feia a diari, no li serviria per sortir-se’n. Podria trucar al seu terapeuta però darrerament no semblava gaire interessat en les seves cabòries i el despatxava sense contemplacions quan arribava l’hora. Potser tenia més ganes de visitar la imponent rossa que entrava just desprès d’ell.

El cas era que encara ningú s’havia adonat que s’havia colat per la porta del servei fent veure que era un dels cambrers contractats per la revetlla de Sant Joan. Esperava que el veritable cambrer, el propietari de les robes que duia, el perdonés per haver-lo estabornit i amagat dins del maleter del seu propi cotxe i patia per si la seva improvisada víctima tingués ganes de miccionar. En realitat patia per tot i voldria ajudar la seva ment a sobreposar-se bevent d’una de les copes de cava que veia sortien en safata de plata de la cuina del Maurici Fonollar, xef de renom, encara que no prou com per merèixer una estrella Michelin.

Aviat se li va presentar una oportunitat de barrejar-se entre els convidats en veure un marmitó que escalfava canapès amb un bufador de cuina. Va esperar amb discreció que acabés i va aprofitar per vestir-se amb l’orgull de servir les Mini torrades de pa de pagès amb estampat de sobrassada de porc negre de Mallorca, cim de formatge Brie de Meaux i pensament de mel de s'Avenc de Pòrtol.

–Senyora, si em permet que l’aconselli, no la deixi refredar ja que calenta és com millor s’aprecia la qualitat dels ingredients, cadascun d’ells el millor del món en la seva classe. Si senyor, el maridatge adequat seria un cava, si ho desitja li porto una copa de Gramona III Lustros Brut Nature Gran Reserva, millor cava del 2010 segons el New York Times.

Mentre repartia canapès i afalacs va travessar el saló, va sortir al jardí i va arribar a la piscina on va notar que els desitjos de despullar-se i donar-se un bany dels mes joves s’enfrontaven a l’estricta etiqueta de l’esdeveniment. Mai no havia assistit a una revetlla de Sant Joan a la zona alta de Barcelona però res del que veia el va sorprendre. Tot li resultava tan familiar com qualsevol pel·lícula de rics i famosos a Miami o Los Angeles. Podria ser que els rics i famosos barcelonins veiessin les mateixes pel·lícules que ell.

Va servir el darrer canapè i va pensar en tornar a la cuina a farcir de nou la seva disfressa de cambrer amb una safata de Lasanyes de seitons de l’Ametlla de Mar marinats al vinagre d’hidromel i al perfum d’oli de Molí dels Torms, però va optar per passar a la següent fase del seu improvisat pla. Va localitzar els excusats del jardí, a l’altra banda de la piscina, vora uns vestidors que imitaven les casetes de platja de principis del 1900, i va decidir esperar-hi pacientment a que algú de la seva talla tingués la necessitat de buidar la seva rica i famosa bufeta. Al cap de poc una senyora, que devia ser seguidora de la moda reial anglesa, es va acostar cap a ell i es va posar nerviós, però en realitat només volia utilitzar el lavabo. Quan va sortir, però, se’l va quedar mirant interrogativament ja que li devia resultar ben estrany veure un cambrer sense fer res a la porta d’un lavabo.

–Espero al senyoret Borja –li va dir especulant que entre tota la fauna convidada algun Borja hi devia haver–, que m’ha demanat que li portés aquí la seva medicina.

Un somriure de complicitat va omplir el seu rostre.

–Que pillín el Borja

I se’n va anar després de picar-li l’ullet.

Passava el temps i començava a pensar que hauria de canviar d’estratègia just quan un jove de vint-i-tants anys vestit d'Armani, Dior i Gauthier se’l va acostar i li va dir, tot seriós, que la Pitita li havia dit que ell tenia la seva medicina. Vés per on el Borja existia i era de la seva talla. Li va demanar que el seguís dins d’un dels vestidors on, al cap de poc, un dels dos va romandre inconscient en calçotets i l’altre va sortir vestit d'Armani i Dior. En Gauthier s’hi va quedar dins fent companyia al Borja. Per fi es va poder moure amb més llibertat i va decidir anar al més ràpid que va poder envers el seu objectiu no fos que en Borja es despertés i aconseguís alliberar-se de les improvisades lligadures fetes amb roba de cambrer o que algú altre decidís que els vestidors eren un bon lloc per activitats que requerissin discreció.

Des de la piscina va observar la casa. L’objectiu era al pis inferior prop de la porta d’entrada. De camí es va permetre tastar el cava, ja sí, i el seu nivell de coratge va pujar fins prop del 100 per cent. Davant seu va veure desfilar una safata de Timbalets de patata del Papiol, bacallà Skrei d'Islàndia i emulsió de piquillo de Lodosa però els va deixar passar de llarg. Amb calma però sense pausa va passar entre els convidats, repartint salutacions cordials amanides de somriures de compromís per tal de no donar la nota. Es va dirigir cap al rebedor on hi havia la porta de la biblioteca. Allà, però, es va trobar amb dos homes que discutien sobre la grandària dels seus membres navals, recolzats a la mateixa porta que ell desitjava franquejar d’incògnit.

Va tornar cap a la cuina a buscar un ham amb el que pescar els dos peixos que li barraven el pas. Es va fer amb un exemplar de Broqueta de Guijuelo, pernil ibèric de gla amb oli d’oliva injectat i es va passejar davant d’ells brandant-la com si fos un trofeu. Quan va estar segur que tenia la seva atenció es va empassar el tomàquet xerry i el pernil injectat i no li va caldre exagerar gens per fer evident el plaer que el va envaïr. La combinació de sabors d’un tomàquet que era pura fruita i del pernil d’altíssima qualitat va dibuixar al seu rostre unes sensacions que els dos mariners de pacotilla van saber interpretar. Sense pretendre-ho va tancar els ulls per un moment i, quan els va tornar a obrir, va mirar el pal de la broqueta com si fos una vareta màgica i acabés de descobrir uns poders nous que no havia imaginat que poguessin existir. Els dos homes ja no parlaven sinó que se’l miraven amb uns ulls tan grossos que ho eren per veure millor i la boca oberta amb unes dents tan grosses que ho eren per menjar millor. Els dos aprenents de llop feroç van desaparèixer de la seva visió a la cerca de la broqueta màgica.

Un cop sense oposició es va infiltrar definitivament a la zona zero. Aquell era el moment clau en el que trobaria el que buscava o fracassaria. La porta no tenia ni balda ni baldó així que s’hauria d’arriscar i anar ràpid. Va carregar bateries amb el que quedava a la copa de cava i es va dirigir cap a la tauleta del despatx. Amb un silenci clamorós va obrir calaixos, va treure arxivadors dels prestatges, va remenar papers, va desplaçar quadres i va buscar mecanismes que obrissin portes secretes. Deu minuts de fracàs continuat van fer saltar les alarmes al seu interior, el seu coratge es va esvair i va deixar lloc de nou a la por, així que va utilitzar la tècnica que havia aprés del seu professor de ioga: assegut a la cadira del despatx, cames obertes, peus descalços, mans sobre els genolls, palmes amunt; va tancar els ulls i va prendre consciencia de l’aura que l’envoltava; es va ancorar al centre de la terra amb un cordill d’energia que va llençar des del primer txakra (situat entre l'anus i els genitals i proveïdor de valor i voluntat de viure) i va respirar profundament mentre deixava caure un Sol d’energia daurada sobre seu netejant les impureses de l’aura.

Mentre feia els exercicis de relaxament no va poder evitar recordar com va començar tota aquesta historia feia mes d’un any quan havia entrat a treballar a la cuina de Can Fonollar, el restaurant d’en Maurici. Allà havia conegut la Marina, la filla del Maurici, que hi treballava de cap de sala. Malgrat les seves rareses, la Marina va saber veure el seu autèntic jo a traves de les capes de protecció que habitualment construïa per protegir-se, és a dir, que va copsar la seva autentica natura tendre i sensible. I van ser la dolçor i l’empatia de la Marina les que van suavitzar els seus tics fins que va semblar una persona normal. En aquell ambient d’amor, de treball en equip i de creativitat desbocada, per primera vegada a la vida, es va deixar anar i va arribar a proposar innovacions de receptes clàssiques que van ser ben rebudes pel Maurici primer i per la clientela del restaurant desprès.

Al cap d’un any aquelles receptes ja formaven part estable de la carta i van començar a atraure l’atenció de la premsa especialitzada i de tants clients que van fer créixer una llista d’espera de gairebé un any. Fins que feia dos mesos van veure aquell client, sol, encorbatat, amb accent francès i amb una llibreta a les mans, i van sospitar que es podia tractar d’un inspector de la Guia Michelin. Mai van saber del cert que ho fos, però la veritat és que el client va quedar més que satisfet, va demanar saludar personalment el xef per felicitar-lo i va marxar encara prenent notes al seu quadern. Alea jacta est, va dir algú i tots van començar a somniar amb tant cobejada estrella.

Però al cap de poc tot es va començar a tòrcer. Un dia en Maurici el va escridassar al bell mig de la cuina per foteses. Bronques i retrets es van fer tan habituals que la seva enxubada inseguretat va sortir de passeig i el va fer cometre veritables i involuntaris errors. Llavors sí, en Maurici va veure la possibilitat de despatxar-lo sense dret als quaranta-cinc dies per any treballat. La Marina va intentar que el seu pare es fes enrere sense èxit i li va pregar que l’anés a veure a casa seva per demanar-li disculpes. Gens convençut, va accedir i va ser així com va anar per primer cop a aquella casa, es va trobar amb en Maurici en aquell despatx i va veure a sobre d’aquella taula, vés a saber si per un error o per excés de supèrbia, els documents amb els que pensava sol·licitar la patent de les seves receptes. Però al seu nom. En aquell moment va entendre que tot plegat no havia estat sinó una operació d’anul·lació de la seva capacitat per reclamar cap mèrit en el futurible èxit del restaurant. Va ser llavors que va decidir que havia de fer el que fos per fer desaparèixer aquells documents abans no els portés al registre de patents.

Un cop acabats els exercicis de relaxació i restablert el control de la situació va obrir els ulls i va inspeccionar minuciosament la sala per trobar on en Maurici devia haver amagat els documents. Havia regirat la zona del despatx però encara li quedava tota la llibreria. Hi havia centenars de llibres i se li va acudir que un xef, en el cas d’amagar coses als llibres, ho faria amb els de cuina. "La ciencia en la cocina y el arte de comer bien", "La cocina y los alimentos", "La buena cocina", "Cocina en casa con Martín Berasategui”, "Cocina para estudiantes, solteros, separados, divorciados, viudos y vagos", "El gran llibre de la cuina catalana", "La cuina catalana de veritat”, “Luces y sombras del reinado de Ferran Adrià”... Un moment, cuina per estudiants i solters? Va agafar el llibre, el va treure del prestatge i, en efecte, dins seu va trobar doblegades la desena llarga de receptes que aquella nit els convidats d’aquell xef de pega estaven degustant en format de tapes de disseny.

Tocava sortir d’allà sense ser vist però, en veure una màquina destructora de paper, va decidir fer miques les receptes sense més dilació.

Al cap de dos dies seria un laborable i, abans de que en Maurici pogués reaccionar, ell ja hauria presentat les seves pròpies sol·licituds a les oficines del registre de patents.


2 views0 comments

Recent Posts

See All