Part I
Vaig veure arribar en Ferran amb aquell somriure triomfant, contagiós i vivificant que duia cadascun dels dies que han passat des que el conec. I no tenia més raons que jo mateix per ser feliç, car la nostra feina era igual de mal pagada i depriment per a tots dos. Amb el temps em vaig anar convencent que en Ferran exercia una actitud vital que havia aprés de ves a saber qui, que devia fer molt de temps que havia oblidat comportar-se d’una altra manera. I és per això que els seus col·legues li dèiem “happy”, en Ferran “happy”.
Com deia, vaig veure en Ferran “happy” arribar enfundat de l’aura de contagiosa felicitat, xiulant una cançó inexistent i mirant cap al cel com si donés gràcies al sol per haver sortir un dia més. Jo l’esperava a la porta de l’ascensor i quan ens varem saludar m’embolcallà la pau i la serenor que emanaven d’ell com si fos el seu desodorant o el seu perfum.
I en sortir de l’ascensor jo ja imitava el seu somriure, en posar-me la bata blanca ja xiulava cançons inventades, i poc minuts després interpretàvem plegats una dansa forense amb els bisturís a les mans sobre el cos d’un pobre difunt mort la nit anterior en una baralla al Raval barceloní.
Part II
En Ferran sentia que aquell seria un dia com qualsevol altre. Un altre dia cap a la feina, on sabia que es trobaria amb els mateixos companys i on no cabia cap altra previsió que la d’una feina igual de desagradable que sempre. Ell, que havia aspirat a cirurgià, no havia superat el calvari que li representà el període de pràctiques i es va haver de conformar amb aplicar els coneixements adquirits fent la feina de forense. I és que en Ferran era, segons li va diagnosticar un psicòleg, del tipus “ansiós”, un caràcter que li permetia tenir empenta, inquietuds i ganes de continuar aprenent, de tenir somnis i d’engegar projectes, però que també el feia un ésser impacient, massa estricte i exigent amb el seu entorn i exasperadament irritable quan se sentia atacat.
Així, havia conegut la dona de la seva vida, però no havia sabut mantenir-la al seu costat, s’havia vist abandonat pels seus amics d’adolescència i d’universitat i només la seva mare el suportava amb la infinita paciència que només es pot tenir amb un fill.
Fins que un dia en Ferran descobrí que la marihuana l’ajudava a controlar el seu temperament sense apaivagar somnis i desitjos, i podia anar cap a la feina embotit de pau interior, sent capaç de regalar el millor dels seus somriures fins i tot al pocasolta del seu company de feina, i de no mostrar cap símptoma de sorpresa en veure que havia de fer l’autòpsia del seu proveïdor habitual de marihuana.
